El llegat hippie

Com ja hem vist, el moviment hippie que va sorgir a la dècada dels 60 va portar amb ell un conjunt de símbols i ideals propis que van repercutir en la forma de fer i de pensar de la societat. Però, que hem heretat nosaltres dels hippies?

Podem dir que el moviment hippie va anar desapareixent a mesura que els mitjans van deixar de donar-li importància, de la mateixa manera que alguns integrans d’aquesta contra-cultura s’anaven desvinculant. Així doncs, el moviment hippie es va difuminar fins a quedar en un bon record.

Però això no es del tot així, ja que el moviment hippie ha fet ressò en les generacions posteriors gràcies en part al sistema que rebutjaven. El moviment (encara que sigui la seva part més superficial) ha estat viu en el món comercial, ja que encara avui podem trobar per exemple tipus de vestimenta que ens recorden molt a la vestimenta hippie, o bijuteria de tot tipus amb símbols creats o estesos pel moviment.

Els hippies també han deixat petjada en el pensament de la societat. Un exemple pot ser la major consciència ecològica de la població, així com la defensa de les llibertats i el pacifisme que tot i que ja existien, el moviment hippie ha contribuït en estendre’ls a la resta de la societat.

Deixant a banda modes i simbolisme, avui en dia trobem grups i persones que, tot i no ser hippies, porten un mode de vida bastant similar. Les comunes i eco aldees (comunitats respectuoses amb el medi i amb la intenció de ser autosuficients ) en son un clar exemple del llegat hippie actual que de fet podem trobar a Espanya. L’anomenat grup neo-hippie també pretén seguir els ideals hippies, però sense ser contraris al sistema, sinó integrats dins d’aquest.

Podem dir doncs, que tot i la paròdia i el desprestigi que ha patit el moviment, les seves idees més transcendents no han estat tan sols parodiades, sinó que han calat en la gent i el seu mode de pensar, de tal manera que es pot afirmar que el moviment hippie segueix vivint encara avui .

L'estètica Hippie als anys 60

Quan pensem amb el moviment hippie dels anys 60, a tots ens venen diferents imatges al cap, totes elles tenen alguna cosa en comú: aquell estil tant característic que van crear els hippies, el qual encara perdura en algunes modes actuals. Era molt important l'aparença que donaven aquests, ja que aquesta era una manera d'identificar-se i de mostrar la seva rebel·lia contracultural. Els símbols, les vestimentes, i tot el que els hi poguera complementar aquest estil era significatiu per ells.

L'estil dels anys 60

El primer amb el que ens fixem és en la tendència que tenien a deixar-se els cabells llargs, sobretot les dones, els homes feien el mateix però amb les barbes. Seguien d'alguna manera l'estil anomenat afro (prové dels afroamericans). Entre les dones estava la moda també de no afaitar-se ni axil·les ni cames. Aquestes tendències eren vistes per molta gent com una ofensa o com a una mena de cosa bruta i sobretot antihigiènica, alguns deien també que tot era “cosa de dones”. Era molt característic en aquells cabells llargs portar-hi una mena de diadema, ja hi sigués un tros de peça de roba o en forma de trena, al voltant del cap. Respecte a tot aixo n'hi va haver com per exemple el governador de l'Estat de Califòrnia que va definir a un hippie amb les següents paraules: “Un tipus amb el pèl com Tarzan, que camina com Jane i que fa l'olor de Chita”. Aquest és un exemple amb el que ens podem basar per veure la impressió que tenia molta de la població (la que no estava d'acord amb aquesta contracultura) respecte dels hippies.

En quant a la indumentària, abans d'entrar plenament en el món de la moda hippie hem d'esmentar que molta de la roba que utilitzaven havia estat confeccionada per ells mateixos, aquest fet era una de les maneres que empraven per reivindicar-se, en aquest cas en contra del consumisme del moment. És fàcil d'identificar una peça de roba típica dels anys seixanta, el que primer salta a la vista és el colorit, un dels principis fonamentals a l'hora d'elegir vestuari, aquest el trobarem moltes vegades també com a destenyit. Agradaven molt les samarretes amb estampat floral, ja que hem de recordar que un dels símbols característics del moviment hippie va ser la flor, trobem també moltes d'aquestes samarretes estampades amb formes psicodèliques, això últim ho podríem associar amb l'estat psicodèlic en el qual podien arribar a entrar amb el seu habitual ús i consum de les drogues, sempre utilitzant com ja hem dit colors vius com el taronja, el groc, el verd, etc. Per complementar aquestes samarretes, eren típiques en les dones les faldes d'una llargària bastant considerable, al igual que les camises que també eren més be llargues. Molt típic de l'època i identificatiu van ser els pantalons amb acabat en forma de campana o com solia dir-se en forma de “pota d'elefant”, aquests els utilitzaven tant homes com dones. La roba que portaven sempre era bastant solta, no anaven cenyides en cap dels casos i com ja hem dit, sempre utilitzant colors brillants per decorar-la.

Dins la moda hippie entraven alguns complements també, com les diademes al voltant del cap que ja hem esmentat i també uns penjolls amb els símbols més característics del moviment hippie, com poden ser el símbol de la pau o una flor, altres vegades ens podem trobar amb una mena de dibuixos aborigen africans, associats també a tot aquest moviment.

El retorn

Actualment la moda està tornant enrere fins arribar adoptar alguns trets característics de modes ja passades. En aquest cas podem veure com hui en dia moltes modes es basen en l'estètica i la moda hippie dels anys seixanta, adaptant-se un poc a les ja existents i anomenant-la moda hippie chic o be moda hippie.

Els cabells llargs, els vestits solts amb una bona dosis de colorit i estampat florejat, les típiques diademes trenades al voltant del cap. Trobem també els pantalons solts, amples i amb serrells, faldes amb les mateixes característiques dels vestits. S'han inclòs unes ulleres rodones les quals també s'associen als anys seixanta, conjuntant-les amb un barret de   moda.

EXPRESSIÓ ARTÍSTICA A LA DÈCADA DELS ANYS SEIXANTA.

La dècada dels anys seixanta representa un dels períodes culturalment més vius i explosius. El moviment artístic predominant va ser el Pop Art, encapçalat per una de les figures més emblemàtiques i inclassificables de la història de l'art, Andy warhol, qui encara es manté com una de les icones del segle XX. El Pop Art neix a Amèrica, país nucli de la cultura pop, la qual troba l'entorn perfecte a les grans ciutats, on els hàbits de consum i els avenços tecnològics han transformat la vida dels ciutadans de classe mitjana. Ens trobem, doncs, al cor de ciutats com Nova York i Londres on el marketing i els sistemes de consum creen nous slògans publicitaris amb les cel-lebritats de moda que el Pop Art utilitzarà com a autèntiques icones de les seves manifestacions i les convertirà en imatges carregades de múltiples significats. Però la pregunta és: encaixen els “hippies” dins d'aquesta estètica aparentment frívola que utilitza les marques de productes de consum i els persontages famosos per a expresar-se? No hi ha una resposta exacte, però el cert és que el Pop Art és realment crític amb la societat i els seus hàbits de consum de masses. I si parlem dels ”hippies”, aquest fet resulat inqüestionable, ja que aquests, ja eren hereus de l'actitud crítica de l'anterior generació beat dels anys cinquanta. Així doncs, podem dir que els hippies varen assumir un comportament de compromís polític amb la intenció de fer trontollar els valors morals conservadors i en general les bases del sistema capitalista.

 

“Los temas pictóricos del Pop Art están motivados por la vida diaria, refuerzan y reflejan el cambio cultural(...)La conducta heterodoxa y provocativa, la conmoción y alteración de lo cotidiano, la ruptura de los tabúes(...)Este proceso puso en marcha la inversión de los valores en las relaciones humanas y cuestionó el tradicional reparto de papeles: la educación antiautoritaria, la emancipación de la mujer, las nuevas estructuras profesionales y la liberación de la mujer(..)(extret de Pop Art, OSTERWOLD, Tildman, Taschen)

Rellevant va ser també el vincle de la música pop amb els artistes. Aquests últims van dissenyar caràtules de discs per als grups, Warhol per la Velvet Undergound (1967), o Blake i Hamilton per The Beatles (1962). David Bowie, Lou Reed, entre altres, tots ells músics de magnètica personalitat i estètica ambigüa es van inclinar per aquest moviment que utilitzava objectes de consum com la Coca-Cola o les sopes de conserva per a convertir-los en autèntiques icones. Pesonatges com Joan Crawford, Liz Taylor, James Dean o Marilyn Monroe, passen pel filtre dels artistes que les converteixen en imatges plastificades i de cert caire decadent.

 

Vint anys després de la seva mort, Andy Warhol, pare del Pop Art, encara desperta admiracions i controvèrsies. Les declaracions que va fer en vida són un clar testimoni de la seva personalitat inclassificable. “Some company recently was interested in buying my aura. They didn't want my product. They kept saying: we want your aura. I never figured out what they wanted. But they were willing to pay a lot for it. So then I thought if somebody was willing to pay that much for it, I should try to figure out what it is”. “If you want to know all about Andy Warhol, just look at the surface of my paintings and films and me, and there I am. There's nothing behind it.” (extret de Google Scholar)

Warhol, com altres artistes del segle XX, per exemple Dalí, va saber crear la seva pròpia marca, de tal manera que avui en dia, el món del marketing encara estigui vinculat al seu nom. Les seves creacions en sèrie, gairebé al límit de les produccions comercials de masses, i la seva famosa afirmació “tots podem ser artistes”, van fer qüestionar el paper de l'art i els museus.

Però no només Warhol, altres artistes com Robert Indiana, Jasper Johns, Claes Oldenburg, Peter Blake o Lichtenstein, van obrir una nova porta a la concepció de l'art, carregant-lo de nous significats.

 

Per a saber-ne més :

www.warhol.org

www.christies.com 

Web oficial Fundació Lichtenstein 

Sunday Morning (The Velvet Underground)