La
dècada dels anys seixanta representa un dels períodes culturalment
més vius i explosius. El moviment artístic predominant va ser el
Pop Art, encapçalat per una de les figures més emblemàtiques i
inclassificables de la història de l'art, Andy warhol, qui encara es
manté com una de les icones del segle XX. El Pop Art neix a Amèrica,
país nucli de la cultura pop,
la qual troba l'entorn perfecte a les grans ciutats, on els hàbits
de consum i els avenços tecnològics han transformat la vida
dels ciutadans de classe mitjana. Ens trobem, doncs, al cor de
ciutats com Nova York i Londres on el marketing i els sistemes de
consum creen nous slògans publicitaris amb les cel-lebritats de moda
que el Pop Art utilitzarà com a autèntiques icones de les seves
manifestacions i les convertirà en imatges carregades de múltiples
significats. Però la pregunta és: encaixen els “hippies” dins
d'aquesta estètica aparentment frívola que utilitza les marques de
productes de consum i els persontages famosos per a expresar-se? No
hi ha una resposta exacte, però el cert és que el Pop Art és
realment crític amb la societat i els seus hàbits de consum de
masses. I si parlem dels ”hippies”, aquest fet resulat
inqüestionable, ja que aquests, ja eren hereus de l'actitud crítica
de l'anterior generació beat
dels anys cinquanta. Així doncs, podem dir que els hippies
varen assumir un comportament de compromís polític amb la intenció
de fer trontollar els valors morals conservadors i en general les
bases del sistema capitalista.
“Los
temas pictóricos del Pop Art están motivados por la vida diaria,
refuerzan y reflejan el cambio cultural(...)La conducta heterodoxa y
provocativa, la conmoción y alteración de lo cotidiano, la ruptura
de los tabúes(...)Este proceso puso en marcha la inversión de los
valores en las relaciones humanas y cuestionó el tradicional reparto
de papeles: la educación antiautoritaria, la emancipación de la
mujer, las nuevas estructuras profesionales y la liberación de la
mujer(..)(extret de Pop Art, OSTERWOLD, Tildman, Taschen)
Rellevant
va ser també el vincle de la música pop amb els artistes. Aquests
últims van dissenyar caràtules de discs per als grups, Warhol per
la Velvet Undergound (1967), o Blake i Hamilton per The Beatles (1962).
David Bowie, Lou Reed, entre altres, tots ells músics de magnètica
personalitat i estètica ambigüa es van inclinar per aquest
moviment que utilitzava objectes de consum com la Coca-Cola o les
sopes de conserva per a convertir-los en autèntiques icones.
Pesonatges com Joan Crawford, Liz Taylor, James Dean o Marilyn
Monroe, passen pel filtre dels artistes que les converteixen en
imatges plastificades i de cert caire decadent.
Vint
anys després de la seva mort, Andy Warhol, pare del Pop Art, encara
desperta admiracions i controvèrsies. Les declaracions que va fer en
vida són un clar testimoni de la seva personalitat inclassificable.
“Some company recently was interested in buying my aura. They
didn't want my product. They kept saying: we want your aura. I never
figured out what they wanted. But they were willing to pay a lot for
it. So then I thought if somebody was willing to pay that much for
it, I should try to figure out what it is”. “If you want to know
all about Andy Warhol, just look at the surface of my paintings and
films and me, and there I am. There's nothing behind it.” (extret
de Google Scholar)
Warhol,
com altres artistes del segle XX, per exemple Dalí, va saber crear
la seva pròpia marca, de tal manera que avui en dia, el món del
marketing encara estigui vinculat al seu nom. Les seves creacions en
sèrie, gairebé al límit de les produccions comercials de masses, i
la seva famosa afirmació “tots podem ser artistes”, van
fer qüestionar el paper de l'art i els museus.
Però
no només Warhol, altres artistes com Robert Indiana, Jasper Johns,
Claes Oldenburg, Peter Blake o Lichtenstein, van obrir una nova porta
a la concepció de l'art, carregant-lo de nous significats.
Per
a saber-ne més :
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada